La fuga de Alcatraz

by tots


Ja estem fora. Tot i els dubtes que molts de vosaltres heu demostrat via telefònica i web, hem conseguit que ens deixéssin sortir de la presó d'Alcatraz. La visita ha sigut interessant, hem conegut a un exprès (que no és un tren molt ràpid) i hem vist que, posats a fer, millor portar-se com cal i no haver d'anar a la presó perquè no és molt còmode.


Després d'això ens hem assegut al port com uns turistes qualsevol (que és el què som) i ens hem zampat uns platassos mariners tradicionals que fan caure d'esquena. Així en resum, crema de cloïses (clam chowder), salmó, llenguado i un parell de 'centollos' al forn amb salsa de vi blanc. I un rotet al final, que és el què toca.

Un cop descansats hem decidit visitar el pont del Golden Gate. Us diriem que és molt bonic i tot el de sempre, però resulta que feia tanta boira que no vèiem més enllà del que trepitjavem. Igualment us en posem una fotografia perquè veieu que hi hem anat. O això sembla.

La cançó d'avui hauria de ser de comiat, però com que segur que caurà algun altre post post-viatge us deixem, com no podria ser d'altra manera, amb l'himne americà, Star Spangled Banner cantat per Whitney Houston.

Última parada: San Francisco

by tots

Avui hem visitat la ciutat de San Francisco. Abans d'això confirmar que hem tornat el cotxe amb èxit i amb les 4 rodes senceres, inflades i al seu lloc. Hooray! Tot un èxit.

La ciutat en si és com a les sèries. Per si no us ho haviem dit, puja i baixa i les cases típiques de fusta i colors i balcons rodons estan a tot arreu, no només al centre antic. També podriem dir que hem vist el Chinatown més autèntic de tots, ja que estem a la ciutat amb més orientals d'Estats Units i això es nota en que la gent està molt integrada al barri i el barri a la ciutat.


A part d'això la ciutat té la zona més famosa a Fisherman's Wharf, un port molt turístic, però que encara conserva el seu ambient mariner. La curiositat és que al Pier 39 hi ha desenes de lleons marins, amb la panxa al sol i l'aleta aixecada. Ah, i fent aquell soroll tan característic que una estona fa gràcia i al cap d'uns minuts no tanta.


Per acabar hem fet un passeig per les cases victorianes que són com la resta de la ciutat, però encara més ben conservades i un punt més treballades.



En total, moltes hores de caminar, un tramvia i diversos autobusos i una ciutat que ens ha agradat molt.


La cançó del dia és Sitting on the dock of the bay d'Ottis Reading perquè parla de San Francisco (Frisco) i perquè l'han tocat avui en directe.

Fotografies:
1) Chinatown - Felip
2) Lleons marins - Arnau
3) Cases Victorianes - Felip

Cèrvols, ossos i barbacoes

by tots

Bé, com ja us imagineu, últimament no hem estat molt de sort amb internet, així que farem un post-resum com els últims i anirem a dormir, com sempre.

Ens vam quedar a Bakersfield, un punt desubicat, perdut enmig de Califòrnia. Després d'això ja venen els dies de parcs, però no a l'estil Universal, sinó a l'estil arbrots descomunals. El primer va ser el Sequoia que, com el seu nom indica, està ple de l'arbre en qüestió, que és com un pi, però a l'estil americà, king size (a lo grande). Allà vam poder veure el General Sherman, que no és un militar retirat, sinó l'arbre més gran del món (el que té més volum).


Aquella mateixa nit vam anar a dormir a Mariposa, que sota un nom tan heterosexual amaga un poble a 39 milles (que en quilometres és més) del parc Yosemite. Allà vam poder veure molts arbrots i tal, però el que ens va agradar més va ser un os. Aquí baix en teniu la fotografia, no s'identifica com als documentals del National Geographic, però són molt difícils de veure i va ser tota una sort topar-nos amb ell. Bé, més que una sort va ser la vista de l'Ester, que ens el va indicar, així com una serpota que tots pensavem que era un cable, però no, tenia ulls i dents!

D'aquests dies el més destacable és la feinada que ens va portar fer una barbacoa. És un tema molt americà, però vam conseguir-ho. No sense gastar-hi diverses hores i la pèrdua de l'amic Mistinguet, un ventall que ja no venta. Un dels factors que més va dificultar la tasca va ser que el %/&(/&(& del propietari del Motel va pintar el ·$($)·$( de barbacoa la mateixa tarda.

Avui us escribim des de San Francisco, la nostra última etapa. Us en deixem un tastet nocturn. La ciutat puja i baixa i torna a pujar i més. Demà us n'expliquem més.



La cançó d'avui ve rodada: San Francisco d'Scott McKenzie, que és tot un clàssic.

Fotografies:
1) General Sherman - Felip
2) Cèrvols al parc Yosemite - Arnau
3) L'os - Arnau
4) La Barbacoa - Arnau
5) San Francisco - Tots

Los Angeles... o no tant

by Arnau i Ester


Primer de tot, i per erradicar suspicacies, confirmem, ambdos de nosaltres, com a testimonis de la cerimonia, la seva realització, legalitat i validesa. Per tant, menys dubtar i més felicitar (tot i que molts ja ho hagueu fet).

Deixant de banda el passat del blog, avui ens centrarem en els darrers tres dies i serà de forma breu perquè l'entrecot que porto a la panxa i la pasta jardinera que porta l'Ester ens impedeixen aguantar molta estona desperts.


Fa dies que no podem posar-nos en contacte amb vosaltres perquè, tot i residir durant dues nits a la ciutat del cinema i l'avantguarda, no teniem internet. Resulta que aquesta gent de Los Angeles en saben molt de fer pelis, però poc de conectar aparells WI-FI.

Abans de res confirmar que, per fi, hem acabat la ruta. Ha costat, hem suat (fa calor), però ho hem aconseguit, Chicago-Santa Monica assolit! Amb desil·lusió final, la veritat, perquè al final no hi ha cap botigueta ni ningú que et feliciti, però bé, l'experiència és el què compta.

En quant a la ciutat, només dir que és brutalment enorme i que aquí les normes de transit són un element del passat, només compta qui la té més grossa. Per qui vingui en un futur, us recomanem no posar intermitents perquè si ho feu, a part de mirar-vos com uns bitxos raros, acceleraran i no us deixaran passar. És una costum local.



A part d'això, Los Angeles és lletjot, molt contaminat i un pèl brut, per la comparació amb Chicago o Saint Louis. Per visitar només té el passeig de la fama (amb les tres-centes-mil estrelles, de les que moltes no hem sentit mai a parlar), les platges (amb els seus vigilants i patinadors), Beverly Hills i el rètol, que en prou feines es veu per la pol·lució. Les fotografies que us adjuntem són les típiques. Tocava posar l'estrella de l'inigualable Chuck Norris ("Els dinosaures van mirar malament un cop a Chuck Norris... només un cop"), però resulta que la fotografia no la tinc a la meva càmara i he hagut de triar-ne una altra (igualment bona). La resta són també les més típiques.

















I tirant més enrere, el primer dia angelí el vam dedicar a l'Universal Studios, un parc d'atraccions extremadament ben muntat, però un pèl petit. Diriem que saben molt bé com fer espectacles (divertits, ràpids, amb poques cues, interessants...), però els falta un puntet d'invertir en noves instal·lacions, no perquè estiguin en mal estat (ni molt menys), sinó perquè n'hi ha poques. On s'ha vist un parc sense una gran muntanya russa?

Bé, a part d'això, informar-vos que estem al cul del món (anomenat Bakersfield) a punt per fer el sant a Three Rivers i visitar el Sequoia National Park.

Us seguirem informant durant els set dies que queden... si la tecnologia ens ho permet.


La cançó d'avui seria la de la sèrie Beverly Hills 90210, ja que poca cosa més hem trobat de destacable.


Fotografies:
1) Placa a l'entrada de la platja de Santa Monica commemorant el final de la Route 66 - Ester
2) Felip davant l'estrella de Groucho Marx - Arnau
3) Entrada a Beverly Hills - Arnau
4) Rètol de Hollywood - Arnau
5) Entrada al parc Universal Studios - Un home que passava per allà

Viva Las Vegas (pero que viva lejos)

by tots

Tranquils, estem bé. Si els darrers dies no hem publicat cap missatge al blog no ha sigut ni perquè se'ns hagi menjat un coiot al Grand Canyon, ni perquè ens haguem arruinat a un casino de Las Vegas, ni perquè ens haguem mort deshidratats al Death Valley.... tot i que hem estat a punt de patir les tres coses.

En realitat no hem pogut connectar-nos perquè els senyors de l'Hotel Circus Circus ens feien pagar un pastón per tenir Internet a l'habitació... però el cert és que entre les caminates que ens vem fer, els margarites del bar i les festes vegasianes no hauriem tingut molt temps per aprofitar-ho.

El pitjor és que justament aquests tres dies han sigut molt interessants... i ja anireu veient perquè.

DIA 17

El diumenge ens vem llevar a les 5 per passar-nos tot el dia visitant el Grand Canyon per terra, riu i aire. La veritat és que val la pena passar-s'hi tot un dia. A més a més, vam ampliar la visita a l'Antelope Canyon, un petit canó natural arrodonit per l'aigua amb un joc de colors que no podem ni descriure. El més estrany de la baixada pel Colorado amb barca és que després de gairebé morir-nos de calor es va posar a ploure pedra i ens vam recordar del canvi climàtic i se mare.


Repetim, val molt la pena.

DIA 18 i 19

Dos dies per gastar (i mai millor dit) a Las Vegas. El primer contacte amb la ciutat va ser brutalment desconcertant. Estan bojos aquests vegasians. Resulta que no saben fer edificis (o en saben massa), ja que en comptes d'Hotels tenen ratoneres, que només tenen una porta per entrar (evidentment que dóna directament al Casino) i si vols anar a l'habitació has d'agafar la carmanyola, la brúixola, el mapa de la Comarca i moltes ganes de donar voltes.

Tot i això, ens vam armar de valor i d'un bon mapa i ens vam passar tot el dia 19 patejant-nos la ciutat de la llum... de neó. D'hotels n'hi ha molts, d'espectacles més, de casinos masses i de gent regalant cromos de dones poc vestides tocant-se per tot el cos una passada. Cal afegir que vam passar més calor que un pollastre alast molt fet, però vam resistir fins a les 7 de la tarda, quan vam caure rendits dins un jacuzzi bullent.

Abans d'anar a dormir, i com que som extremadament massoquistes, vam decidir tancar el dia veient l'últim espectacle de les fonts del Bellagio (excepcionals) i fent una copa al bar haitià del Treasure Island (amb música eclèctica en directe). Pocs minuts abans d'anar al llit va tocar fer el que mai s'ha de fer, que és donar-li 20 dòlars a una dona malcarada (i asioamericana, que no existeix, però fa més bonic que dir china) perquè ens dongués fitxes per la ruleta. El resultat va ser horrorós, vam durar menys que un glaçó al Death Valley. Amb la màquina escurabutxaques el resultat va ser similar... ja se sap com és el sindicat del joc. Sort que les xancles que portem no valen gaire perquè sinó també ens les haguéssim pulit.


DIA 20

El dia més calurós de la nostra vida (i això que qui més qui menys ha passat per una sauna). Resulta que hi ha un lloc anomenat infern i més avall hi ha un lloc més calent anomenat Death Valley. Com diria el jubilat Paco Montes de Oca: "Han habido brumas bajas en el tercio norte y un calor que te cagas en el Death Valley, con temperaturas de más de 50 grados celsius que en Farenheit suena aún peor".


El Death Valley és un enorme desert sense sorra, ja que la sorra marxa pitant per la calor. S'ha de dir que hem aguantat relativament poc, només 3 o 4 hores, però, ara posant-nos serios, recomanen mantenir una alta quantitat d'aigua al cotxe i no excedir-se amb la visita. Tot i les altes temperatures és un lloc interessant. Fins i tot hi ha vida, ja que un coiot ha posat per la fotografia del Felip, aquí la teniu.


I això és tot. Bé, tot no! Com dir-ho sense que soni a conya?

What happens in Vegas stays in Vegas... fins que ho sap tota la familia. Aquí teniu una fotografia dels senyors Gordillo - Soria, acabats de casar, junts en matrimoni.



I recordo, no és broma, els ha casat la pastora Jamie que sona a cabra però no ho és, va ben vestida i cobra els seus honoraris.

Preguem deixeu les vostres felicitacions a la secció comentaris.

Demà més però no millor ja que no es casarà ningú... suposo.

Com a cançó del dia tocaria el Viva Las Vegas de l'Elvis, però és massa típic, també tocaria, evidentment, la marxa nupcial, però el Felip i l'Anna ho prohibeixen, per tant, com que ja estem a California posem els Beach Boys i el seu Good Vibrations, que és el que tenim.

Fotografies:
1) Antelope Canyon - Arnau
2) Glenn Canyon - Felip
3) Fonts del Bellagio de nit - Felip
4) Copes al bar haitià de l'Hotel Treasure Island - Felip
5) Death Valley - Arnau
6) Coiot a l'entrada del Death Valley - Felip
7) El bodorrio del año - Ester

Va de parcs

by tots

Això que veieu és Monument Valley. No és el primer que hem fet des de l'últim post, però és evident que és el més impressionant. El parc està situat dins una reserva navajo i podriem dir que té la mateixa temperatura que l'infern en un dia de calor.

Com veieu, però, les imatges són espectaculars, blocs de pedra de dimensions magestuoses que s'aixequen desenes de metres sobre la roja sorra del desert. Conduir fent ziga-zagues per esquivar els esborancs i les pedres de la zona és especial.

I tirant enrere, ahir va ser el dia del Wupatki, que no és tan famós com el Monument Valley per alguna cosa. De fet, és interessant i val la pena haver-lo travessat, però a hores d'ara queda molt lluny i molt difuminat, no només pel que hem descrit, sinó també pel que veurem demà (i hem pogut tastar avui): Grand Canyon.

I fins aquí el text, us deixem amb algunes imatges de la fauna local (falten les de la caixera borde, que hem preferit obviar). Esperem que demà faci més bon dia, ja que avui, a partir del migdia ha caigut l'aigua que no cau en tres anys a Arizona.

Fotografies:

1) Felip

2) Trípode (en mans del Felip)

3) i 4) Arnau

La cançó: Poor lonesome cowboy, de Lucky Luke, no fa falta dir perquè.

Una imatge val més que mil paraules

by tots

Per evitar el segon dia sense escriure res, aquí teniu un repàs de les últimes 48 hores. Estem cansats, és tard i volem anar a dormir. Ja són 9 hores de diferència horària i alguns estareu a punt de llevar-vos. Bon dia.

Ahir vam començar el dia a Amarillo, concretament visitant el sorprenent Cadillac Ranch després vam seguir creuant Texas per pobles fantasma poblats per gossos assassins / suicides que ens espanten i se'ns posen a sota les rodes (tranquils, el Felip és un gran conductor i no en va aixafar cap). A partir d'aquí vam creuar cap a New Mexico, estat bilingüe i amb molta mania d'afegir jalapeños i bitxo al menjar (encara avui algunes llengües no s'han recuperat). Aquí vam visitar la Route 66 més emblemàtica, amb llocs com Tucumcari, plens d'antics motels amb cartellots grans com un bloc de pisos d'allà. Un cop creuat el punt mig de la ruta (concretament a Adrian), el dia el vam acabar visitant Santa Fe, que desperta diversitat d'opinions, ja que és un poble molt antic, però que ha renascut a través del comerç d'artesania (per alguns és fals, per altres original).


Avui ens hem llevat a Albuquerque, que pel nom no ho sembla, però és encisador (pels no lletraferits, diriem que mola), és com Santa Fe, però més sincer. Ja de camí cap a Arizona, el més significatiu ha sigut el paisatge, amb impressionants penyasegats que ens fan anticipar la bellesa del Grand Canyon. Passat Gallup, ja posem els peus, bé, les rodes, a Arizona. El més destacable han sigut les dues hores que hem passat admirant el poc conegut Petrified Forest.
















Per tancar el dia, només informar-vos que estem a Flagstaff, acabem de tornar d'un local country i tenim molta son, o sigui que, bon dia a tothom, són les 12 pm aquí.

Ah, com sempre, se'ns oblidava, la cançó avui és Say what you want de Texas, perquè el nom lliga i perquè no tenim ganes de pensar més.

Fotografies:
1) Cadillac Ranch - Ester
2) Posta de sol a Petrified Forest - Arnau
3) Petrified Forest - Felip
4) Neó del Museum Club - Felip

Clarence Hailey Long

by Felip

Clarence Hailey Long és el tòpic americà. Tots el recordareu de quan encara existien anuncis de tabac. Un prat ressec, una muntanya rogenca al fons i el nostre amic muntat en un cavall. Ell va inspirar la imatge de Marlboro i, per molts, la imatge dels Estats Units. Com no podia ser d'una altra manera parlem d'un texà, anònim i universal alhora.

Som a Texas. En l'inconscient col·lectiu aquest és l'Estat més americà de tots. Els cowboys, els búfals, els cavalls, les praderies, els pioners, els intrèpids, el petroli... George Bush en essència. No ell com a persona sinó el que transmet la seva imatge.

Hem arribat a l'estat dels barrets d'ala ampla després de visitar dos pobles fantasmes, els últims d'Oklahoma, i una ciutat morta. Tulsa, la capital de l'Art Decó americà ens ha acomiadat com ens va rebre: pluja i la sensació que els anys no han afavorit gens aquesta ciutat industrial on es noten els efectes del model econòmic d'aquest país: desigualtat. D'allà a Oklahoma City, marcada per l'atemptat de 1995 i amb un barri, el Heritage Hills, ple de "mansionetes".

Però anem al que interessa: Hext i Texola. Dos pobles fantasmes que ja ens anunciaven Texas. Fantasmes no per embruixats sinó per la facilitat que té la gent d'aquesta terra de deixar els trastos i marxar a un altre lloc on l'aire bufi més net. Cases, neveres, cotxes, una presó... tot abandonat i antic, tant que ni uns okupes somiarien en restaurar-lo.

I finalment Texas. A Shamrock hem pogut veure una altre icona de la pel·lícula Cars i de la Route 66. Bonica posta de sol amb remullada inclosa a les afores d'Amarillo. Si algú es veu amb cor de menjar un bistec de 72 unzes (més de 2 kilos) gratis, ja sap on ha d'anar. Té una hora per fer-ho.

Apa, demà més! Ai, la cançó que sinó després em renyen. Posem alguna de vaquers com la de Bonanza que ha sonat avui.

Fotos:
1. El cel de Texas a la tarda. Felip
2. El banc de Tulsa. Felip
3. La carretera al poble fantasma de Texola. Arnau
4. Encara que sembli un dibuix és la realitat: Tower Sation de Cars. Arnau

Un dia de feina

by Arnau, Felip i Ester



Avui ha sigut un dia de moltes novetats, moltes coses per veure i molts deures per fer.



Per primer cop l'Ester ha conduit un cotxe automàtic, buscant dues vegades el canvi de marxes i tenint la sensació que el cotxe es calaria. En resum, s'ha avorrit molt perquè no es juga amb l'embragatge i perquè van més lents que una tortuga reumàtica (el màxim que ens han deixat ha sigut a 112 km/h al canvi).



També ha sigut el dia del canvi d'oli. Els senyors de National, l'empresa de lloguer de cotxes, ens van donar un cotxe amb poc oli i avui ha tocat posar-ne més. Sorprenentment, només ens ha costat 35 dòlars, uns 21-22 euros. No ens ha ocupat molt temps, però tampoc es pot dir que hagi sigut divertit.

Però hi ha hagut coses interessants, com veure el cotxe original que va inspirar el personatge de la pel·lícula d'animació Cars, amb una dona molt trempada i amable que de tan gemada feia por. Aquí hi ha gent massa simpàtica, no hi estem acostumats. També hem vist una balena, hem passat pel Líban i per Àvila. Bé, en realitat era un parc infantil, Lebannon (Missouri) i Avilla (Missouri), però queda bé, no?



Les feines més pesades han sigut intentar trobar punts indocumentats de la Route 66, la major part inabastables i invisibles. Només esmentar un Tòtem (teòricament el més gran dels EUA) i un auto-cinema.


Al final, una pizza a l'habitació i a clapar, que cada dia anem més cansats.


Com a cançó d'avui deixarem Keep on the Sunny Side, dels The Whites per la banda sonora d'O'Brother, que és el què sonava quan l'Ester s'ha posat al volant.

Fotografies: Felip

La ruta des de dins

by Arnau i Ester

Un dia més i molts temes pendents. Avui ens hem mantingut a Missouri. Hem començat visitant Saint Louis, hem passat per Eureka, Villa Ridge, Saint Clair, Rolla i hem acabat al trinomi Devil's Elbow, Waynesville, Saint Robert.

Com a temes interessants del dia podriem destacar el dinar, que l'hem fet a la Lemp Mansion, una mansió teòricament encantada de la que ens rèiem... fins que un fantasma li ha tirat el blat de moro bullint per l'esquena de l'Anna (i més avall). Tranquils, que està bé. El jalar molt interessant, més dedicat a plats casolans d'aquí (pollastre rebossat, compota de poma, corned beef amb suc, etc...) i el lloc ja el podeu veure vosaltres mateixos, impressionant.

Després hem voltat per la Route 66 i més que veure llocs concrets, et quedes amb la idea de l'ambient, entre casolà i decadent, ple d'antigues gasolineres, antics restaurants, antigues oficines de correus... tot antic.

A més a més hem tingut temps per perdre'ns per una 'urbanització' (com tantes altres) que feia caure enrere. Cases grans, amb la gespa ben cuidada, sortida directa a un llac, un parell de cotxes ben brillants a la porta, etc... Qui pogués!

Ara ja hem sopat i al final no anem a prendre res, ja que demà tenim un dia d'aquells ben plenets. Mirarem de contestar-vos tot el que poguem abans de posar-nos a dormir i sinó, no patiu, demà ho farem, ni que sigui des de Tulsa.

La cançó del dia podrien ser moltes, però ens quedarem amb The Proclaimers i la seva I'm gonna be (500 Miles), que sonava mentre entravem a la teòrica urbanització mig fantasma.

Com diria el mític Palomino: Boralí a totó.

Fotografies:

1) Ester

2) Felip

Chevrolet Uplander

by tots

Efectivament, el títol del post és el model de cotxe que, amb els problemes que tocaven, ja tenim. Deixant de banda les mil peripècies (que només farien que deprimir-vos i enfurismar-nos) hem començat la Route 66 i aquí en teniu les primeres fotos. És molt tard per tant serem breus.

A les 7 sortim de l'hotel camí del mític Lou Mitchell's, un restaurant especialitzat en esmorzars on tots els grans rutistes (que són gent que fa la ruta i no rots) mengen. Nosaltres no hem sigut menys i ho podem demostrar. Ni que sembli mentida, ens ho hem acabat tot. Aquí no tenen almax, és una llàstima.

Un cop passat el tràngol d'aconseguir el cotxe ens han plantat davant una mena de monstre enorme amb la llumeta de l'oli encesa. És gros, funciona i és gros. Ho hem repetit perquè és més gros. No sé si ha quedat clar, però és que collons, és molt gros. Aquí ens teniu donant-li voltes.

A partir d'aquí carretera i manta (sobretot per nosaltres quan entrem a qualsevol edifici d'aquesta mena d'assassins en serie que ens volen matar a base d'encostipats amb aire condicionat). Hem passat per un tram de la Route 66 d'Odell a McLean. Ja sabem que pel nom no us sona, però d'alguna forma haviem de demostrar que estem aquí, no?

Després hem posat la cançó dels Simpsons i hem entrat a Springfield. Quin timo, tu, allà la gent no és groga. Mentiders! A la presó tots!

Allà hem jalat un frankfurt molt estrany, el Cozy Dog (no cocido, no ens confonguem). És com si haguéssin agafat una delicia de mar i un frankfrut molt gros hi hagués tingut relacions sexuals. Molt estrany, però gustós.

Ara som al Hilton de Saint Louis. Normalment no us diem el nom de l'hotel, però en aquest cas, mola no? Les vistes són, com diria en Puigcercós del Polònia, espactaculàs, tu! Té jacuzzi i val la pena, ho diem per si us queda a mà.

Vinga, marxem a dormir i ja seguirem demà. A veure si us animeu que últimament no escriu ningú. Vagos!

Ah, i la cançó del dia: Rawhide, famosa per la versió a la pel·lícula Blues Brothers, granujas a todo ritmo (feia falta afegir-hi la muletilla? No). Aquí us en deixem el video.

Salut!

Fotografies:

1) Cambrera corpulenta

2) Anna

3) Arnau

Una petita pausa abans de la 66

by Ester i Arnau

Ja tocava. Tan una cosa com l'altra. Avui ha sigut el nostre últim dia de visita turística típica i ja tocava descansar. Igual que tocava preparar-se per la Route 66.

La veritat és que l'Anna tenia raó, Chicago és brutal. Com New York, però més espaiós, edificis impressionants (tan per l'estètica com per les dimensions), però separats. La demostració és que per fi, després de desenes d'hores passejant pels carrers, ens hem posat morenos. Bé, perquè enganyar-nos, vermells.

L'acte més important del dia ha sigut la pujada a la Torre Sears, un gratacels més alt que el mític Empire State Building, però un pèl menys famós. La vista és molt interessant, però així com l'altre és obert (amb les respectives tanques), aquest és tancat, amb vidres i ditades de nens petits.

L'únic negatiu és que estem començant a notar l'efecte dels aires condicionats indecents i ja som un parell els que portem un dia estornudant. No direm quins així patireu més tots i posareu missatges al blog preguntant.

Aquí us deixem algunes fotografies, nosaltres tanquem, sortim a la piscina entre gratacels a fer una estona la foca i descansarem perquè avui toca anar a sopar a un restaurant català i després anar a un concert al local de Buddy Guy. Un luxe merescut. I sinó rebateu-ho.

Fotografies:

1) La Torre Sears (foto: Felip)

2) En Felip posant-se en contacte amb ciutadans de Chicago (foto: Arnau)

3) Union Station, algú recorda l'escena del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness? (foto: Felip)

4) Jalant, com sempre, però avui un bon dinar, un lujín (foto: Ester)

Ah, i la cançó: For Whom the Bell Tolls, de Metallica, perquè està sonant ara i perquè és brutal. Records a tots els que l'han tocat algun cop, ni que no sonés igual.

La sorpresa de Chicago

by Anna

Sé que l'anterior missatge l'hem escrit fa poc, però no volia esperar per explicar-vos el nostre descobriment d'avui: la ciutat de Chicago. Els primers que l'habitaren foren els indis, que l'anomenaren 'chicaugou', que significa poderosa, forta, gran... i aquesta és la imatge que dóna, però la sensació de caminar pels seus carrers és corprenedora, una sensació fantàstica i inmensa com de llibertat, un sentiment més real aquí potser que a la mateixa New York, amb el permís de Frank Sinatra, jeje.

La història que amaguen els seus edificis, els detalls dels cartells i botigues dels seus carrers, i la llum i l'espai que no t'esperes trobar, fan que Chicago m'hagi deixat, sincerament, ben sorpresa.

Us deixem un parell de fotografies d'aquesta tarda, perquè pugueu sentir-vos una miqueta més a prop nostre.

I una suggerència musical; una peça de l'inimitable Louis Armstrong, "Go down Moses".

Fotos: Anna Soria