by Ester i ArnauJa tocava. Tan una cosa com l'altra. Avui ha sigut el nostre últim dia de visita turística típica i ja tocava descansar. Igual que tocava preparar-se per la Route 66.
La veritat és que l'Anna tenia raó, Chicago és brutal. Com New York, però més espaiós, edificis impressionants (tan per l'estètica com per les dimensions), però separats. La demostració és que per fi, després de desenes d'hores passejant pels carrers, ens hem posat morenos. Bé, perquè enganyar-nos, vermells.
L'acte més important del dia ha sigut la pujada a la Torre Sears, un gratacels més alt que el mític Empire State Building, però un pèl menys famós. La vista és molt interessant, però així com l'altre és obert (amb les respectives tanques), aquest és tancat, amb vidres i ditades de nens petits.
L'únic negatiu és que estem començant a notar l'efecte dels aires condicionats indecents i ja som un parell els que portem un dia estornudant. No direm quins així patireu més tots i posareu missatges al blog preguntant.
Aquí us deixem algunes fotografies, nosaltres tanquem, sortim a la piscina entre gratacels a fer una estona la foca i descansarem perquè avui toca anar a sopar a un restaurant català i després anar a un concert al local de Buddy Guy. Un luxe merescut. I sinó rebateu-ho.
Fotografies:
1) La Torre Sears (foto: Felip)
2) En Felip posant-se en contacte amb ciutadans de Chicago (foto: Arnau)
3) Union Station, algú recorda l'escena del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness? (foto: Felip)
4) Jalant, com sempre, però avui un bon dinar, un lujín (foto: Ester)
Ah, i la cançó: For Whom the Bell Tolls, de Metallica, perquè està sonant ara i perquè és brutal. Records a tots els que l'han tocat algun cop, ni que no sonés igual.
3 comentaris:
Bé, ja sabeu un refredat no és la mort de ningú. I ja sou prou grandets per saber que teniu dues solucions possibles per fer una bona suada i curar el refredat: Una és prendre un got de llet calenta amb un bon raig de Bourbon, i l'altre és esperar a arribar al desert.
Ah! Hi ha una tercera possibilitat, demanar consell al bruixot d’alguna tribu india, però crec que les seves medicines poden ser indigestes per l’estomac d’uns jovenets catalans.
Però us donarem un consell: "No dormiu amb el cul a l'aire".
Per cert tenim un dubte, al final us caseu o no a Las Vegas, és per anar preparant l'enviament d'una ampolla de cava català cap allà, però és molt complicat, saps que ens la beurem nosaltres aquí a la vostra salut.
Petons de la família Domínguez i llepades de la Xamba.
Ei, molt guapo aquest blog. Segur que uns nanos que fan un programa de ràdio a Matadepera (bé, l'any vinent pugen de categoria) parlarien d'ell en alguna de les seves seccions. Molt guapo el blog i molt interessants les explicacions. Passeu-ho bé!!!
Xavi
Hola,
En las fotos estais guapisimos!
Felip tocaste a la ardilla, te mordio?
Lo de la gripe, se soluciona sudando o sea que ya sabeis!
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada